divendres, 3 de febrer de 2017


Resultado de imagen de fatima taleb
LA CONVIVÈNCIA A BADALONA
            Per línia materna, la meva família es va establir a Badalona (després d’una prèvia estada a Palamós), fa més de vuitanta anys; per la banda paterna, ho va fer a finals dels anys 50 del segle passat. Tant els uns com els altres procedien del camp espanyol, i empesos per la necessitat i la recerca legítima d’un futur millor, un bon dia van decidir venir a Catalunya i van convetir Badalona en la seva nova llar.
            Des de fa moltes dècades, si quelcom destaca entre les múltiples virtuts de la nostra ciutat, és precisament el fet de ser un centre d’acollida i d’extraordinària convivència veïnal. El segle passat hi arribava gent de tot Espanya, com la meva família, i més recentment, els nous badalonins procedeixen de tot el món, però la causa és la mateixa: la recerca d’oportunitats per poder viure dignament.
            Aquest és un valor que mai no hem d’oblidar, ni a Badalona ni a cap altre indret del nostre país. Ben al contrari de considerar-ho una càrrega, ens ha d’enorgullir que tanta i tanta gent hagi triat la nostra terra, senyal inequívoc que som una societat avançada. Per això hem de rebutjar meridianament aquells discursos i tendències polítiques que puguin posar en perill aquesta convivència.

dilluns, 2 de maig de 2016

L’ENÈSIM FRACÀS D’UN ESTAT FALLIT
La propera mitjanit finalitza el termini per formar govern a Espanya, i en no haver-se pogut constituir aquest executiu, les noves eleccions generals seran convocades per al 26 de juny. Recordo que durant tres mesos i mig, van ser molts els que van riure de Catalunya perquè era incapaç de formar govern, després de les eleccions del 27S. Molts dels que ara han fracassat en les negociacions assenyalaven amb plaer i un to de superioritat que com volíem ser independents, si ni tan sols érem capaços de posar-nos d’acord per governar una comunitat autònoma... Si apliquessin el seu propi argument, potser ara ells haurien de ser els primers a demanar l’annexió a França, Andorra o Portugal, ja que un estat consolidat com Espanya no és capaç d’arribar a acords en moments crítics com els que està vivint a tots els nivells en l’actualitat.
Des del meu punt de vista, són tres les causes d’aquest fracàs, directament entrellaçades:
1.-La crisi territorial imposada per Catalunya.
2.-La nul·la cultura de pacte existent a Espanya.
3.-La manca de projecte comú de l’estat espanyol.

dimecres, 17 de febrer de 2016


TE N’HAS ANAT, PERÒ HI SERÀS SEMPRE
            Sembla que els catalans no puguem gaudir mai d’una felicitat completa i duradora. Quan les coses van bé, sempre hi ha a punt algun fenomen per esguerrar-ho tot. Després del sobresalt que fa unes setmanes vam tenir en saber que la Muriel havia estat atropellada per una bicicleta, crèiem que s’estava recuperant; però diumenge passat ens vam llevar amb la trista notícia que ens havia deixat per sempre.
            Sense cap mena de dubte, és aquesta una gran pèrdua per a la nostra societat. Per damunt de les seves idees, la Muriel era una dona radicalment bona. La prova d’això és la gran quantitat de missatges d’afecte que han recorregut el país, de part de persones molt diverses i en molts casos antagònics a la seva ideologia política, llevat d’algunes excepcions gens honroses, que demostren no conèixer realment la Muriel o no tenir prou nivell per arribar a entendre la seva dimensió humana.
Educada i culta, sempre amb un somriure generós, però alhora amb uns plantejaments ferms i una convicció total en els seus ideals, que la convertien en una de les persones més aptes per dur a bon port allò en el que creia. Deixar un projecte a les seves mans era garantia d’èxit en fons i forma.
            El seu capteniment, en el terreny polític i l’activisme social la convertia en una peça clau del procés sobiranista català. Ella no parlava mai de vencedors i vençuts, ni de bàndols. Tampoc alçava mai la veu ni abandonava el to cordial, cosa que li atorgava una autoritat envers l’audiència. Es feia escoltar; seduïa amb la paraula, sempre en la justa mesura; l’equilibri, i per tant, la virtut. Un optimisme traduït en el seu somriure, capaç de convèncer els més escèptics.
            El seu compromís insubornable amb la llengua, la cultura i la llibertat de Catalunya, sempre des de les files socials, i en els darrers temps a les de la política, van servir perquè tothom trobés un referent en com es pot defensar sense ofendre i de com es pot preservar i protegir allò teu amb dignitat i amb esperit positiu i bona cara, però alhora amb fortalesa i valor.
            Ha estat un exemple de discreció i senzillesa fins al moment de la mort. Se n’ha anat sense fer soroll, el dia que alguns assenyalen com el dels enamorats. Hem perdut la seva presència física, la seva veu dolça, el seu somriure sincer... Però una part d’ella continuarà sempre entre nosaltres: el seu exemple i la seva lluita per aconseguir construir una Catalunya millor, més justa i lliure. Hem de posar-hi tot el nostre esforç. Li ho devem. D’aquesta manera, continuarà bategant ben fort dins del cor del nostre poble.
“No som aquí per buscar un somni; nosaltres som el somni.”

Descansa en pau, Muriel.

dijous, 3 de setembre de 2015


            Diuen que de la necessitat se’n fa virtut, i crec que és cert. Fins i tot crec que la virtut és proporcional a la necessitat, per això en el cas de Catalunya les dimensions són enormes, ja que hi ha en joc el nostre futur i benestar, i també la nostra dignitat, que no és poca cosa.
               Recordo amb emoció la Diada de fa tres anys, la gran manifestació pels carrers de Barcelona, la primera convocada per l’ANC, Òmnium i l’AMI. Allà vam tocar el cel constatant que el nostre projecte tenia molt de recorregut i passava a formar part de la centralitat política.
               Un any després va ser la Via Catalana, aquella cadena groga de mans enllaçades que recorria el Principat de punta a punta i que va donar la volta al món, internacionalitzant el procés independentista català i demostrant que no havia estat una flamarada d’encenalls, sinó el projecte democràtic més ambiciós plantejat a l’Europa recent.

dimarts, 1 de setembre de 2015


VAGI-SE’N, SENYOR GONZÁLEZ
               Felipe González, expresident del govern espanyol, ha adreçat una carta als catalans a través d’un diari. Com era d’esperar, intenta dissuadir-nos per deixar córrer el procés independentista que estem a punt de culminar. I no hi ha res més sà que poder debatre sobre una idea, apuntant els pros i els contres. El que no es pot tolerar en una societat democràtica és la manca de respecte, que és precisament el que destil·la a tots els nivells aquest personatge amb la seva missiva.
               Ha comparat la situació actual  de Catalunya amb la de l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista dels anys 30. A més ha afirmat que el nostre país corre el perill d’esdevenir l’Albània del segle XXI. Això és una fastigosa manca de respecte no només als catalans, sinó també als alemanys i italians, i per extensió a tots els col·lectius, que han estat víctimes de fenòmens tan greu que res té a veure amb la situació de cap ciutadà català actual. En canvi, la seva postura, anàloga a la que manté l’altre gran partit del poder espanyol, sí recorda la dels anys 30 o fins i tot èpoques més reculades, en tant que justifiquen tots els mètodes per aturar un poble que simplement es vol expressar democràticament per ser més lliure.

divendres, 12 de juny de 2015


XIULETS A PIQUÉ: LA REVENJA MESETÀRIA


     Ahir al vepsre, la Selecció Espanyola de Futbol va jugar un partit amistós, en el qual Gerard Piqué, jugador català i del FC Barcelona va ser xiulat i escridassat per l’afició. Molta gent ha interpretat aquest gest com una resposta al record que el jugador en qúestió va dedicar envers el Reial Madrid en la celebració dels títols aconseguits per l’equip català diumenge passat.
     Quedar-se amb aquesta idea és simplista. Hi ha molt més que això, ja que la xiulada fou pràcticament unànime, i suposo que a Lleó, on es va jugar el partit, no tothom és madridista. El que va irritar a molts espanyols fou que el mateix Piqué va clavar la Senyera al bell mig de l’estadi de Berlín, després de guanyar la Champions. I també cal tenir en compte que es van acarnissar contra Piqué convertint-lo en l’ase dels cops d’un fet anterior: la monumental xiulada a l’himne i al cap d’estat espanyol durant la final de Copa del Rei. És adir, van xiular a Piqué per ser català i mostrar la seva catalanitat sense gaires complexos. Va ser una manera de venjar-se, tot i que també està bé que alguns esportistes catalans s’adonin del pa que s’hi dóna a les Espanyes.

dilluns, 1 de desembre de 2014



L’AVE, DE TREN A CANAL

     L’AVE va arribar a la falsa frontera entre el Principat i la Catalunya del Nord amb 20 anys de retard. I ara resulta que el ministeri de Foment en mans del PSOE i el PP no ens va construir un tren, sinó un canal o més ben dit, una claveguera que quan no porta aigua permet que circulin els Trens de Gran Velocitat, que tampoc són ben bé això, perquè en el seu tram entre Barcelona i Figueres no assoleixen aquesta marca de velocitat.
     És curiós que Espanya sigui el segon país del món amb més quilòmetres de vies d’alta velocitat i justament els únics problemes els ha tingut amb els trams catalans. L’arribada de l’AVE al nostre país ha estat un calvari. A més del retard de dues dècades amb el consegüent perjudici econòmic que ens ha causat, cal sumar-hi esvorancs, retards diaris a rodalies, haver de suportar ministres indecents i prepotents tractant-nos com si fóssim imbècils... I un cop acabat ens adonem que, com no podia ser d’altra manera amb aquests ingredients, com en tantes altres infraestructures, ens han fet una xapussa per la qual, a sobre, ens fan pagar les tarifes més cares de tot l’estat.