diumenge, 30 de setembre de 2012





L’EXÈRCIT COM A OPROBI

          Es diu que sempre parla qui més hauria de callar, i sovint aquests no callen perquè no tenen vergonya ni l`han coneguda mai. És el cas de molts alts càrrecs de l’exèrcit espanyol, un organisme que té per costum prendre la samarra de salvapàtries i creure’s que a data d’avui tenen el poder que s’autoadjudicaven segles enrere. Fa uns anys va ser el tinent general José Mena Aguado, i en aquesta ocasió ha estat el coronel Francisco Alamán Castro qui ha sentenciat que la independència de Catalunya s’esdevindria per damunt del seu cadàver, tot adjuntant-hi una sèrie d’amenaces contra Catalunya, fent gala del típic llenguatge casernari que tant ha turmentat la nostra nació.
          Arran de tot això, m’he proposat fer una petita ressenya històrica sobre les “glòries” que aquest exèrcit ha brindat a Espanya, per posar de manifest, per si no era prou evident, que les forces armades espanyoles han estat més causa de vergonya i oprobi que no pas d’orgull, que ha estat la riota d’Europa i que si alguna vegada va haver-hi la remota possibilitat que diverses nacions convisquessin harmònicament i amb respecte mutu dins del marc d’un estat anomenat Espanya, l’exèrcit fou precisament un dels principals frustradors de l’intent.
          Per dur a terme aquesta anàlisi, vull estructurar l’article en tres parts:

1.      Repàs històric d’algunes de les actuacions de l’exèrcit en conflictes interns i externs.
2.      Anàlisi de les paraules concretes del coronel Alamán Castro
3.      Annex de “perles verbals”  que diverses personalitats de l’exèrcit han deixat per a la posteritat.