dimecres, 24 d’octubre de 2012




QÜESTIÓ D’AUTOCONFIANÇA I AUTOESTIMA

     Diuen els que no volen la independència que també s’estimen Catalunya. Jo no sóc ningú per posar-ho en dubte i, al capdavall, hi ha moltes maneres d’estimar. Fins i tot, hi ha amors que maten i gent disposada a morir per amor, de tota manera, el Romanticisme ja fa temps que va quedar enrere. En qualsevol cas, l’amor sense confiança està condemnat al fracàs. I si hom no s'estima i es valora a sí mateix, menys ho pot fer envers els altres.
     L’única raó per rebutjar la independència és la manca de confiança i d’autoestima en les forces pròpies del país per sortir-se’n. Si estimen Catalunya i no hi confien són uns covards, i si no, potser és que estimen més altres realitats nacionals, i llavors Catalunya sempre serà plat de segona taula.
     A mi em fa pena veure com molts joves han de marxar, amb valentia, això sí, de Catalunya, perquè el seu país no els ofereix oportunitats de desenvolupament. Aquests joves són emprenedors. Segur que molts volen que el seu país sigui normal, nacionalment ple, més just i ric i per tant aposten per la independència i fan la tasca de fer conèixer Catalunya a la resta del món. Suposo que per això tenen tantes dificultats per votar a les properes eleccions catalanes. Els consulats i les ambaixades d’Espanya estan posant entrebancs perquè aquest col·lectiu no pugui exercir el dret més bàsic de la democràcia, cosa amb què no es van trobar els bascos i els gallecs durant les passades setmanes. L’estat espanyol renuncia cada cop més a la democràcia. Fins ara violava els drets de les nacions que el componen; ara ja entra en el terreny dels drets individuals més bàsics.
     Per tot això em sorprèn que molts catalans que diuen que s’estimen Catalunya no apostin per sortir d’un estat tan lamentable que ens aboca a la ruïna econòmica, cultural, social i democràtica. No confien en Catalunya, de la qual ells en són part, per tant, no confien ni en ells mateixos. Em pregunto com es pot votar o reclamar el vot per uns partits que no creuen en el país que han de representar, que ni tan sols el volen deixar decidir en un referèndum i fins i tot en unes eleccions. Com poden preferir quedar-se en un estat autodestructiu?

dimecres, 17 d’octubre de 2012




L’ANTIGOR DE LES NACIONS

     Els espanyols són els mestres de l’il·lusionisme. Tot allò que no els agrada ho canvien, diuen que no existeix, ho minimitzen, en fan befa, ho amaguen i ho disfressen. Així doncs, s’han fet una història a mida, com la Constitució, i l’última gran descoberta ha estat que Espanya és la nació més antiga d’Europa, per autoproclamació. No se sap quin mètode han fet servir per arribar a la conclusió, i també és cert que hi ha alguns aspectes que no lliguen, com la data fundacional. De Cospedal ha dit 500 anys, però fa uns dies aquell militar que pretenia donar la vida per la unitat d’Espanya parlava de 1.500 anys. És clar, no ve d’un pam. Tant a l’un com a l’altra, els diria que s’ho facin mirar, perquè potser de tan antiga, la seva nació està rovellada, caducada i obsoleta.
     Em disposo a fer una anàlisi sobre el fet nacional a Europa, segons allò que més o menys està acceptat per la comunitat científica internacional que, curiosament, no quadra ni amb l’opinió de De Cospedal ni amb la d’Alamán Castro.

     Les nacions de l’Europa Occidental comencen a desenvolupar-se plenament cap a l’any 1000, per tant, a hores d’ara compten amb un miler d’anys d’història. Podrien haver estat més antigues si no fos perquè les invasions del Sud (àrabs) i del Nord (víkings) van trencar un fil històric. És a dir, que si al segle VIII no haguessin entrat els àrabs a ocupar el regne visigot, Hispània podria haver tingut una continuïtat unitària, però els musulmans ho van impedir, i el resultat foren diferents territoris amb evolució pròpia i independent que configuren les nacions actuals, que es van anar expandint prenent terres a Al-Andalus. Vers l’any 1.000 es considera que les llengües actuals, distintiu preferent del fet nacional, ja estan configurades. I també és entorn de l’any 1.000 que els Capets substitueixen els carolingis i abandonen aquella idea del Sacre Imperi, hereu legítim de l’Imperi Romà, i els comtats catalans, amb el de Barcelona al capdavant, es desvinculen per escriure la seva pròpia història, Castella es consolida i absorbeix Lleó, Portugal també s’independitzarà una mica més tard...

dijous, 11 d’octubre de 2012




EESPANYOLITZACIÓ = MISSIÓ IMPOSSIBLE


     Hi ha coses que no canvien. Una llei fonamental de la Química diu que la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que tan sols es transforma. Tanmateix, totes les regles tenen una excepció, i la d’aquesta és la mentalitat espanyola. Efectivament, des que Espanya és Espanya, és a dir, des que pensa, veu, sent, ensuma, tasta i toca amb sentits purament castellans, els seus plantejaments i objectius no s’han mogut ni un mil·límetre. Ara bé, no es pot negar que tenen capacitat d’adaptació a qualsevol circumstància, ja sigui en monarquia absoluta o en estat liberal, ja en dictadura o en democràcia.
     Al segle XVII encara es mantenia a la península una divisió de regnes, però ja es van començar a intensificar els intents d’uniformisme cultural i triburari, uns processos incipients ja al segle XV, arran del Compromís de Casp i el matrimoni dels Reis Catòlics, en un moment en què Castella es deixa absorbir per la idea d’Espanya, plantejada com una “Gran Castella”. Són paradigmàtics d’aquest fet les actuacions del comte duc Olivares amb la Unió d’Armes, o els dards de tinta enverinada que alguns prohoms de la literatura castellana van llançar contra Catalunya, com Francisco de Quevedo.
     Evidentment, aquesta etapa va acabar el 1714, quan finalment triomfa el projecte castellà, ja plenament identificat com a espanyol, en el sentit d’Espanya = Castella. Aquesta centúria és la de la Nova Planta, allò de “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”. Com que això, a Catalunya, no acabava de donar resultat, perquè aquí la gent continuava comportant-se com el que eren, com el que sempre havien estat, és a dir catalans, van anar reblant el clau.

dimarts, 9 d’octubre de 2012




LA MALA IMATGE D’ESPANYA

          Els catalans som una plaga bíblica. Fins i tot quan encara no existíem fa 2.000 anys, vàrem estar implicats en la mort de Jesucrist. I com no podia ser d’una altra manera, ara també som culpables de la mala imatge que té Espanya i el desprestigi actual que pateix la seva marca, tal com ha asseverat el senyor ministre espanyol d’Afers Exteriors, qui mai barreja política i esport, després de l’exhibició magistral de civisme i llibertat d’expressió que molts vàrem tenir el privilegi de viure al Camp Nou el passat diumenge, mentre a la gespa es disputava el clàssic, un partit que seguiren uns 400 milions de persones arreu del món.
          Però, ben mirat, en part almenys, sí que som culpables de la mala imatge que Espanya projecta al món. Si no fos per nosaltres i els nostres diners, Espanya no hauria invertit en un seguit d’infraestructures que només serveixen per arruïnar-nos a nosaltres i àdhuc a ells mateixos. Rails i més rails (com diria en Joan Salvat-Papasseit) de ferrocarril per on passen trens sense passatgers, o ni tan sols els trens hi passen ja; aeroports sense avions i amb escultures rovellades, projectes de foradament dels Pirineus allà on més esponerosos i salvatges són, terminals de ports amb accessos d’entrada, però no de sortida, autovies de quatre carrils sense cotxes i d’altres de dos carrils sobrecarregades. on la mort s’hi passeja cada dia... Això, sense la contribució dels nostres impostos fóra impensable. Fins i tot el senyor Ruiz Gallardón, ministre d'Injustícia, ho reconeix.
     També devem tenir la culpa que els salvapàtries de l’exèrcit espanyol ofereixin al món una imatge cavernícola quan no poden amagar el seu odi visceral contra nosaltres. El mateix odi que es deixa sentir en molts camps esportius peninsulars quan hom crida entre banderes espanyoles “Puta Catalunya". I que consti que ells no barregen esport i política”. Els culpables som nosaltres, que crispem amb la nostra mania d’exercir la llibertat d’expressió i creure en la democràcia total i absoluta.
     Fins i tot, el senyor Manuel Castelao, president del Consejo de la Ciudadania Española en el Exterior, i company del ministre esmentat, devia estar posseït per algun esperit català quan va dir que les dones són com les lleis, fetes per ser violades. O potser això contribueix a restablir la bona imatge d’Espanya? I suposo que la permissivitat contra el frau fiscal, el fet que cap president espanyol sigui capaç de parlar una altra llengua diferent de la que li ensenyà la mare que el va parir, o que el rei vagi a Botswana a caçar elefants i el seu gendre hagi robat diners públics (pressumptament???), i en definitiva, tot el mal que es gesta sobre Espanya té la seva arrel a Catalunya. Fins i tot ens han volgut trobar vincles amb ETA. La prova és que mai no hi ha hagut un atemptat d’aquesta banda a Catalunya, com tots sabem.
     Però no s’amoïnin. Jo tinc la recepta per guarir i salvaguardar la imatge que tant damnifiquem. Es tracta de la independència. Quan sortim d’Espanya es desempallegaran de la mala influència que els proporcionem i podran recobrar el seu prestigi i imatge que es pensen que algun cop havien tingut. Però mentre no assolim la nostra fita, ho sentim molt, hauran d’empassar-se molts gripaus, i això no ha fet res més que començar, per tant, haurien de ser intel·ligents i no posar-nos pals a les rodes. Al capdavall, la independència, segons ells, ens enfonsarà a nosaltres en la misèria i tothom ens girarà l’esquena. Quedarem arraulits en aquest racó de món. Per tant, encara mataran dos pardals d’un tret: aconseguiran netejar la seva imatge i a la fi veuran com aquesta plaga bíblica dels catalans s’enfonsa i desapareix per no haver volgut ser espanyols, i mira que sempre ens han ofert tantes facilitats i comoditats.

dissabte, 6 d’octubre de 2012




SÍ. BARREGEM ESPORT I POLÍTICA. I QUÈ?

          Cada cop que hi ha alguna reivindicació en favor de l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, o bé el Barça fa algun gest d’acostament a algun aspecte que tingui a veure amb la nostra llengua, la cultura, o simplement es deixa portar pels esdeveniments que viu el nostre país, ens arriba la cantarella per activa i per passiva  que no s’ha de barrejar esport amb política. L’última versió d’aquest hit parade ens arriba segons l’anunci que ha fet el Barça de crear un mosaic de la Senyera que ocuparà tota la graderia just abans de començar el partit que enfrontarà aquest diumenge l’equip de casa amb el Reial Madrid, tot això acompanyat d’una munió d’estelades que individualment moltíssims socis i afeccionats durem per fer saber a tothom quina és la nostra nació, quina és la nostra bandera i quin és el nostre desig.
          Però anem a pams. Si és veritat que tan dolent és barrejar esport i política, potser ens hauríem de plantejar TOTS no fer-ho. És injust i hipòcrita criticar els catalans per perpetrar un delicte tan flagrant quan ni tan sols tenim selecció nacional oficial, mentre qui ens assenyala amb el dit acusador s’emociona en veure “la Roja” i sent l’himne (perdó, la marxa) de l’estat a qui representen uns esportistes. Si tan dolent és barrejar política i esport, acabem amb les seleccions i que només hi hagi competicions de clubs, però el que no es pot pretendre és que tothom barregi amb naturalitat i pensar que els catalans no utilitzarem les nostres armes, les poques que posseïm, per fer-ho. Si utilitzem el Barça, és perquè és el més semblant que tenim a una selecció nacional, i és el principal ambaixador de Catalunya al món. Allà on va, hi ha la Senyera i la nostra llengua, i això no ve d’ara, sinó de moltes dècades enrere.
          Ara bé, si analitzem la premissa amb deteniment ens adonarem que és una entelèquia. Una d’aquelles frases grandiloqüents i buides de contingut, l’autor de la qual es va cobrir de glòria. Que té de dolent barrejar esport i política? En democràcia, tant un aspecte com l’altre són positius i segons les regles matemàtiques, purament objectives, la suma de dos elements positius dóna un resultat positiu. A més, encara que es vulgui no es pot separar, per diversos motius. En primer lloc, els mateixos esportistes, com a persones que són, tenen unes idees, uns principis i uns sentiments. Els clubs estan formats per una massa social que reflecteix la realitat del país de manera transversal, perquè l’esport agrada a tothom, rics i pobres, homes i dones catalanoparlants i castellanoparlants, per tant, no es pot aïllar ni abstraure’s dels esdeveniments que travessa la societat. I encara que en aquest món globalitzat hi ha seguidors de clubs grans com el Barça arreu del món, l’entitat té unes arrels al país i una identitat que no es pot trencar ni obviar.
          El Barça sempre ha anat de la mà de la seva massa social i en els moments decisius dels 113 anys que té d’història sempre s’ha posicionat d’acord amb el que el país reivindicava. I quan no ho han fet els dirigents, ho ha forçat la massa social i fins i tot alguns jugadors. Per tant, encara que li sàpiga greu a més d’un, diumenge tornarem a barrejar política i esport. Sí senyor. Com totes les nacions que se senten identificades amb uns colors. I amb molt d’orgull desplegarem el mosaic amb la nostra bandera mil·lenària, amb les nostres estelades i amb crits d’independència, aprofitant la plataforma que ens ofereix el partit de futbol, segons diuen, més sseguit arreu del món. I si per això algú ens titlla de nazis, ja queda prou retratat. “Ladran, luego cabalgamos”.

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure !!!!

dimecres, 3 d’octubre de 2012




PER PURA LÒGICA, DINS LA UE

          Com era d’esperar, un cop el projecte d’independència de Catalunya s’ha desvelat com a hegemònic a la nostra societat, Espanya està més espantada que mai. I per rebatre la munió d’arguments ferms en favor de la nostra llibertat, els espanyols recorren al fantasma de la por i l’amenaça, d’altra banda tan usuals en estats d’escassa tradició democràtica, fonamentats en supòsits tan vagues com il·lògics.
          En aquest cas, em disposo a rebatre el tan repetit argument de la suposada expulsió de la UE, quan ens independitzem.
          Hem de partir de la premissa que nosaltres ja som ciutadans d’Europa, i manifestament ho volem continuar sent. A més, Europa té la voluntat d’anar sumant estats, no de fer-se petita. En aquest sentit, doncs, no és tan clar que automàticament ens fessin fora, sinó que hi hauria molt a parlar i negociar.
          Quan Catalunya es proclami independent, continuarà aplicant la normativa europea, continuarem gaudint de llibertat de trànsit de persones i mercaderies, perquè sinó, el corredor mediterrani quedaria col·lapsat, i això simplement no li convé a Europa, i ni tan sols a Espanya. És inimaginable que hi hagi una frontera a Vinaròs, Fraga i el Pertús contra l’únic territori capaç de dinamitzar l’àrea mediterrània occidental, l’EURAM. Per sort, Catalunya té una posició geogràfica estratègica i un teixit empresarial sòlid. El port de Barcelona ja és el més important del Sud de la UE pel que fa a l’arribada de contenidors, i més ho serà encara amb la nova terminal que s’acaba d'inaugurar
          Així doncs, tenint en compte que Catalunya és l’única regió capaç de compensar la misèria actual de l’Europa mediterrània, com es podria permetre Europa el luxe de preescindir-ne? Si Europa vol recuperar els diners del dèficit espanyol, Catalunya en pot ser una garantia des del moment que el corredor mediterrani sigui gestionat des de Barcelona i una bona franja del territori de l’estat espanyol es reactivi. El Principat serà contribuent net als fons europeus. La UE està disposada a deixar-s’ho perdre? I si aquests fons, en part, van dirigits a projectes realment rendibles, fins i tot Espanya en pot sortir beneficiada. Amb els nostres diners actuals, Espanya ha endegat un munt de projectes inviables i desastrosos. Quan per ordre d’Europa hagi d’aplicar amb seny els diners del fons europeu, on hi haurà la nostra aportació, potser començarà a aixecar cap.
          Per tot això, per pura lògica, el nostre nou estat no serà, pressumptament, expulsat de la UE. Catalunya vol ser-hi i hi té interessos. I a Europa no li interessa prescindir-ne, per tant, tot indica que no hi ha cap incompatibilitat, Hem demostrat ser un país seriós, democràtic i civilitzat. De la mateixa manera que si Espanya esdevingués federal, i Catalunya fos un dels estats federats, a ningú se li acudiria que podríem ser expulsats d’enlloc, amb la independència tampoc hi ha lloc per creure-ho, perquè d’alguna manera estarem federats als altrtes estats europeus, compartint un projecte i, sobretot, pagant unes despeses. Si ara Espanya esdevingués federal, hi hauria un canvi de Constitució. El mateix passarà amb Catalunya: hi haurà una nova Constitució.
          En conclusió, contra la por i l’amenaça, apliquem la lògica. Europa aquests dies ha dit el que havia de dir. De moment, no atia el foc, i a priori prefereix manrtenir l’status quo, però quan vegi que la voluntat del poble català és irreversible i ferma, ens sabrà entendre. Només cal negociació i fermesa. No es tracta del que podem perdre els catalans, sinó del que Europa pot guanyar amb nosaltres, un mediterrani occidental potent.