dijous, 11 d’octubre de 2012




EESPANYOLITZACIÓ = MISSIÓ IMPOSSIBLE


     Hi ha coses que no canvien. Una llei fonamental de la Química diu que la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que tan sols es transforma. Tanmateix, totes les regles tenen una excepció, i la d’aquesta és la mentalitat espanyola. Efectivament, des que Espanya és Espanya, és a dir, des que pensa, veu, sent, ensuma, tasta i toca amb sentits purament castellans, els seus plantejaments i objectius no s’han mogut ni un mil·límetre. Ara bé, no es pot negar que tenen capacitat d’adaptació a qualsevol circumstància, ja sigui en monarquia absoluta o en estat liberal, ja en dictadura o en democràcia.
     Al segle XVII encara es mantenia a la península una divisió de regnes, però ja es van començar a intensificar els intents d’uniformisme cultural i triburari, uns processos incipients ja al segle XV, arran del Compromís de Casp i el matrimoni dels Reis Catòlics, en un moment en què Castella es deixa absorbir per la idea d’Espanya, plantejada com una “Gran Castella”. Són paradigmàtics d’aquest fet les actuacions del comte duc Olivares amb la Unió d’Armes, o els dards de tinta enverinada que alguns prohoms de la literatura castellana van llançar contra Catalunya, com Francisco de Quevedo.
     Evidentment, aquesta etapa va acabar el 1714, quan finalment triomfa el projecte castellà, ja plenament identificat com a espanyol, en el sentit d’Espanya = Castella. Aquesta centúria és la de la Nova Planta, allò de “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”. Com que això, a Catalunya, no acabava de donar resultat, perquè aquí la gent continuava comportant-se com el que eren, com el que sempre havien estat, és a dir catalans, van anar reblant el clau.
     Al segle XIX triomfa el Nou Règim i les estructures jacobines i uniformistes s’acceleren (es prohibeix tot tipus d’educació en català, tot el territori espanyol es divideix en províncies, seguint el model castellà...) I a la menor discrepància, s’utilitzen les bombes.
     Al segle XX el procés d’espanyolització es duu a terme mitjançant dues dictadures, i com que ni així aconsegueixen que Catalunya s’espanyolitzi,, ho continuen intentant ara, amb la Constitució a la mà. No s’adonen que aquest plantejament no tindrà mai èxit a Catalunya, perquè els catalans no necessitem sentir-nos espanyols per tenir identitat, i a més, no aporta cap qualitat que sumi, sinó ben al contrari. La condició d’espanyols ens resta recursos, competitivitat, oportunitats, reconeixement nacional, potenciació de la llengua i la cultura catalana... Per què els catalans volem continuar a Europa? Perquè és una porta oberta, perquè és un projecte en construcció on tenim cabuda de manera voluntària i no ens imposen cap identitat. A Espanya hi som per força, perquè a la força ens van ocupar i des de llavors mai se’ns ha preguntat si hi volem ser o no. Aviat podrem decidir-ho, encara que hi posaran molts impediments.
     En definitiva, Espanya mai ha sabut vendre el seu projecte a Catalunya. De fet, és un projecte buit, perquè no ofereix res, no aporta res que no sigui la substitució d’allò nostre per allò seu, i això no ho permetrem mai. De la mateixa manera que a ningú li sedueix embarcar-se en un vaixell que s'enfonsa.
     Pel que fa a que els alumnes puguin sentir-se orgullosos de la seva identitat catalana i espanyola, això no ho pot decidir ell. És una decisió personal. Però és que jo crec que precisament quan s’estudia la història d’Espanya tal com és, molts alumnes prenen consciència independentista, pels despropòsits i les vergonyes que conté. De què hem d’estar orgullosos? De l’Armada Invencible, de Cuba, de les dictadures, dels bombardejos d’Espartero, d’haver exterminat bona part dels indis d’Amèrica, del senyor Aznar culpable de l’11M i de tantes alters coses, de la transició que no va jutjar ningú i va permetre que els feixistes continuessin ocupant càrrecs, de que molta gent hagi mort sense haver pogut trobar les restes dels seus familiars morts durant la guerra i enterrats en alguna cuneta, d’haver inventat els camps de concentració, d’acabar amb un règim legítim entrant a cavall a les Corts o amb una guerra civil, de que el rei caci elefants, de que al segle XIX es caigués en una bancarrota per construir una xarxa de ferrocarril radial i ara s’hagi fet el mateix i estiguem com estem... De tot això ens hem de sentir orgullosos? Volen que estudiem literatura espanyola? Entesos. El Buscón és una gran obra, però quan s’estudia la figura de Quevedo no s’ha d’amagar que va dir que “los catalanes son un aborto abominable de la política” o “el catalàn es el ladrón de tres manos” o bé “Mientras haya piedras en los campos habrá guerra contra los catalanes”. D’això també ens hem de sentir orgullosos? Resulta que la nostra literatura va tenir un segle d’or abans que l’espanyola i avui dia és una de les més traduïdes. Prefereixo sentir-me orgullós d’això.
     En conclusió, no ens espanyolitzaran, pequè no volem despersonalitzar-nos, perquè ja tenim una identitat que ens omple, perquè simplement el verb “espnyolitzar” fa una catipén de naftalina que tomba d’esquena, a causa de tota la carrega de l’autoritarisme d’abans i d’ara, mentre que el catalanisme és modern, europeu, constructoiu, democràtic i il·lusionant. Per tant, és normal que els catalans, siguem de l’origen que siguem, ens identifiquem amb la idea de Catalunya i no pas amb la d’Espanya. Precisament perquè aquí estudiem història d’Espanya, ens cau la cara de vergonya en la majoria dels seus episodis.
     Si els espanyols es volen sentir orgullosos de la seva història, res a dir, no en tenen cap altra i sempre la poden disfressar, com acostumen a fer. Ara bé, que no ens carreguin a nosaltres amb la seva gepa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada