dijous, 8 de novembre de 2012


UNA NACIÓ, UNA LLENGUA OFICIAL

     Em disposo a donar la meva opinió sobre la llengua catalana en una Catalunya independent. Sóc conscient que és un tema que aixeca passions, per tant, s’ha de tractar amb tacte per no ferir sensibilitats.
     Jo em posiciono en favor que el català sigui l’única llengua oficial, però això no vol dir que altres col·lectius, especialment el castellanoparlant, s’hagin de sentir marginats o menyspreats. A Andorra, el català és l’unic idioma oficial i els parlants d’altres llengües no s’ho prenen com una ofensa.
     El castellà és una llengua molt forta i potent i sempre tindrà presència a Catalunya, sigui o no sigui oficial. Actualment ho és juntament amb el català, i ja sabem què passa. El català el parlen uns 10 milions de persones i dels  darrers 300 anys, només en una quarantena ha gaudit de cooficialitat i no pas en tots els seus territoris. A més, ha patit èpoques de dura represió, persecució i desprestigi social. En aquestes condicions no pot competir en rang d’igualtat amb una llengua parlada per 400 milions de persones, que de manera ininterrompuda ha estat oficial al nostre territori durant els esmentats 300 darrers anys, que té presència a tots els organismes internacionals i que gaudeix de cert prestigi social.
     Portem més de trenta anys de cooficialitat i ja en veiem els resultats: el català continua sent minoritzat fins a nivells ridículs en molts àmbits. En el cinema, només té una quota de l’11% i encara amb tots els escarafalls de les majors; només un 5% dels judicis celebrats a Catalunya es realitzen en la llengua pròpia del país; al quiosc, les publicacions catalanes estan molt per sota de les castellanes; a la UE ni tan sols és llengua oficial (el maltès amb menys de 100.000 parlants ho és); tots els catalanoparlants són capaços d’expressar-se en castellà, cosa que està molt bé i ens enriqueix, però no tots els castellanoparlants saben parlar català. En definitiva, quan dues llengües de condicions tan diferents competeixen mai no hi ha bilingüisme, que seria quelcom positiu, sinó diglòssia, que significa la minorització de la més feble, en el nostre cas, la catalana.
     Això només es pot corregir amb una discriminació positiva cap a aquesta llengua secularment minoritzada, que només port garantir l’oficialitat única. Això vol dir que les altres llengúes que es parlen a Catalunya han de ser perseguides o maltractades? De cap manera. Volem construir un país on tothom, o la immensa majoria, se senti còmoda, per tant, ha d’haver-hi una garantia de drets per altres col·lectius que tenen els seus orígens fora de la nostra nació. El castellà no necessita ser oficial per continuar existint a Catalunya ni perquè els seus parlants vegin coberts els seus drets. En aquest món globalitzat tothom tindrà accés a continguts en totes les llengües que ho desitgi (Internet, la televisió, la ràdio, la premsa...)
     A Internet no hi haurà cap censura, per descomptat. Pel que fa a la televisió es pot arribar a acords amb Espanya perquè continuïn emetent en obert alguns dels seus canals, a canvi que al País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent es pugui veure sense restriccions la TVC, per exemple. I quant a la premsa, de la mateixa manera que molts quioscos reben diaris d’altres països, també  podran vendre alguns diaris espanyols si en tenen demanda. Això mateix passarà a les llibreries, a més de llibres en català, n’hi haurà en castellà i en totes aquelles llengües que tinguin quota de mercat. I als restaurants, la carta estarà com a mínim en català, i a partir d’aquí, en totes les llengües que l’amo de l’establimejnt cregui pertinent per satisfer els seus clients, i el mateix efecte pel que fa a la retolació de comerços i establiments públics. De fet, tot això dels restaurants i els comerços ja està comtemplat en la legislació vigent, per tant, no hi hauria tantes diferències, l’únic que caldria és exigir que es complís.
     S’ha de garantir que el catalanoparlant pugui viure les 24 hores del dia en català, cosa que no passa ara. Però a banda d’això, els castellanoparlants també ho podran fer en el seu dia a dia. Quan vagin a una botiga, si el dependent coneix el castellà (100% segur que sí), aquella pesona serà atesa en castellà, perquè ningú parla el català “per fotre”, com alguns es pensen.
     Que el castellà no sigui oficial no vol dir que no es valori. Segurament, l’única cosa bona que hem tret de 300 anys d’ocupació espanyola és haver après una llengua sense renunciar a la nostra. I això és intrínsecament bo, encara que no fou introduïda d’una manera legítima ni amistosa. Ja que l’hem apresa, intentem no perdre-la. Per això, jo trobaria encertat que es continués impartint a les escoles l’assigantura de Llengua Castellana, com ara, de la mateixa manera que s’imparteix l’anglès sense ser oficial tampoc. Bé, l’anglès, com que no el dominem encara, hauria de tenir més relleu. En canvi, està demostrat que el castellà, amb dues hores setmanals, queda ben assimilat en els nostres infants, fins i tot, amb una avaluació mitjana més alta que a altres zones de l’estat on és llengua única. Amb la continuïtat del castellà a les aules dues hores setmanals, a més, evitem empènyer a l’atur un col·lectiu força important de mestres i professors, ja que molts catalans s’hi dediquen.
     Un català que, a més de la llengua pròpia, domini el castellà i l’anglès té molts punts per triomfar i moltes portes obertes arreu del món. De bell antuvi, podrem accedir a qualsevol oferta de feina a Espanya, mentre que la majoria d’espanyols no podran accedir a les nostres places si no acrediten coneixements de català.
     Per tal que aquest col·lectiu que també ens ajudarà a arribar a la independència no se senti agredit, crec que seria bona idea que tinguessin dret a adreçar-se a l’administració en castellà. És més, donariem exemple de modernitat i europeisme si tots els ciutadans europeus poguessin adreçar-se per escrit a la nostra administració en qualsevol de les llengües oficials de la UE.
     En definitiva, crec que la independència ha de garantir els drets dels catalanoparlants a utilitzar la llengua pròpia del país i que el català tingui el rang que li ha de donar prestigi i presència internacional. Ha de ser una llengua imprescindible per accedir a un lloc de feina. Serà la llengua oficial del Parlament de Catalunya, de totes les instàncies de govern i ho serà també a la UE. Podrem veure totes les pel·lícules del cine en català L’ensenyament ha de ser en català, però caldrà potenciar l’anglès i preservar el castellà per no perdre competències en una llengua que actualment ja dominem. I un cop tinguem els nostres drets coberts  hem de procurar que altres col·lectius se sentin còmodes al nostre país, així se’l faran seu i el defensaran. Amb un missatge de moderació i respecte cap a tothom, es poden guanyar més adhesions al projecte independentista i oferirem un aspecte atractiu i obert arreu. En el món globalitzat en què vivim és absurd pensar que el castellà desapareixerà de cop i volta de Catalunya, i a més, no cal que això passi.
     Som conscient que la independència requereix negociació, i això suposarà fer certes concessions. Ara bé, es possible que alguns partits polítics, com ja apunten, per guanyar adhesions cap a la independència, potser amb bona fe, tirin pel dret i d’entrada estiguin disposats a no fer un discurs semblant a aquest i renunciïn a què el català sigui única llengua oficial en benefici del castellà. En aquet cas, el català continuaria amb els mateixos problemes actuals, i ni tan sols tenim la garantia que fos proclamart oficial a la UE, ja que ara, amb el mateix estatus de cooficialitat no ho és. Així doncs, per molt preferent que sigui el català o busquin altres fórmules, continuarà havent-hi catalans que no podran viure les 24 hores del dia en la llengua pròpia, això segur. Continuarà el debat de per què no es dóna a triar l’escolarització únicament en castellà, les majors tindran excusa per no traduir al català, i moltes altres discussions que amb el meu plantejament quedaríen automàticament i satisfactòriament resoltes.

2 comentaris:

  1. Interessant, ha ha mes numeros en aquest article de llengua i lleis que en tots els altres d'economia.

    ResponElimina
  2. Sí, però de comentaris, només el teu aquí al blog. Gràcies.
    Suposo que per molt que la gent valori els aspectes ecdonòmics i a l'hora de la veritat siguin més decisius, el tema de la llengua aixeca més passió. L'economia arriba al cap, però la llengua arriba al cor.
    T'haig de confessar que ha estat l'article que més m'ha costat escriure i que més he revisat precisament per això, perquè requereix molt de tacte.

    ResponElimina