dimarts, 18 de desembre de 2012


CATALUNYA, CAMPIONA DE MARATONS

     Hi ha dates que passen a la història per la seva èpica i tots els ciutadans les coneixen. Són les grans diades ressaltades amb color vermell al calendari, que identifiquen els col·lectius que les commemoren. Però també n’hi ha d’altres que no figuren als llibres d’Història perquè passen amb discreció, tot i que contribueixen molt a fer gran i prestigiós un país. Em refereixo, per exemple, al passat 16 de desembre, dia de la Marató  contra el càncer, com  ho podria fer igualment a les vint edicions precedents contra aquesta mateixa i altres malalties.
     L’any 1992 fou joiós per Catalunya. Necessitàvem les Olimpíades i les vàrem saber aprofitar fins al punt que encara avui vivim, almenys en part, del seu rèdit. No van ser uns Jocs convencionals, sinó que hi hagué un abans i un després, que tot el món ens ha sabut reconèixer. A banda de l’èxit esportiu clàssic, cal assenyalar també el dels Paralímpics, l’Olimpíada Cultural i al final d’aquell any, la I Marató de TV3. Em permetreu que m’estengui en aquest article sobre el darrer concepte.


     En les darreres dues dècades, el fenomen de la Marató no ha parat de crèixer. En plena crisi econòmica, Catalunya aconsegueix reunir en quinze hores més de deu milions d’euros per lluitar contra l’epidèmia del segle XXI. A raó d’1,34 € per habitant, ja és considerada com l’acte benèfic més important d’Europa i és la mostra que la societat catalana és avançada i aposta decididament per la recerca i el desenvolupament. Mentre els seus polítics retallen partides en aquest àmbit, perquè el consideren una despesa en comptes d’una invesió, el teixit social en bloc, de l’obrer a l’empresari, s’ha aixecat i ha posat damunt la taula més de deu milions d’euros, que encara augmentaran més durant tot el proper trimestre, per tal que els nostres familiars, amics, coneguts, veïns o nosaltres mateixos potencialment deixem de morir o de patir a causa d’una malaltia tan inhumana.
     Amb aquest gest, Catalunya demostra que és una societat cohesionada, capaç d’unir-se i d’il·lusionar-se amb projectes de futur. Ha tornat a fer explícita la seva solidaritat sense límits i ha desmentit aquell tòpic tan injust que arrosseguem i que diu que som un poble avar i gasiu. Quan veiem que els nostres diners van destinats a causes nobles, que revertiran en el benefici de tots nosaltres, que serviran per ajudar tantes persones i construir un món millor, no tenim cap recança de buscar-los sota les pedres, si cal, i lliurar-los. Aquest és el veritable patriotisme d’una nació, molt més que demostrar qui col·loca la bandera més grossa o qui brama més fort un himne que no té lletra. Això és patriotisme i no posar pals a les rodes a la ciència i la medicina per motius ideològics o religiosos tronats i desfassats.
     La Catalunya que estem construint actualment, ha de bastir els seus fonaments sobre aquest gran valor que ens caracteritza, que és la solidaritat. D’aquells tres principis clàssics sorgits a la Revolució Francesa (igualtat, llibertat i solidaritat) que tantes constitucions modernes han inspirat, el darrer és el meu favorit. La llibertat és ambigua, ja que la pròpia acaba on comença la del veí, i resta subjecta a lleis que, sovint miren de garantir-la, però també la coarten. La igualtat, segons com, és una utopia. El seu enunciat és lloable, però a la vida real no existeix, ja que sovint va lligada a criteris econòmics, i de vegades ni tan sols és desitjable. Per això els catalans estem tan orgullosos de ser diferents de segons qui. Precisament, la Marató evidencia la diferència abismal que hi ha entre la nostra societat i d’altres de ben properes. Algun país que sextuplica la nostra demografia ha organitzat actes benèfics semblants i no ha arreplegat ni la meitat de diners. Així doncs, beneïda sigui la diferència, almenys en aquestes accepcions. En canvi,. la solidaritat és clara i transparent No té fronteres, és personal i voluntària, car és cadascú qui decideix lliurement fins on l’estèn. Mentre funcionin els mecanismes de solidaritat, la societat restà unida i preparada per afrontar el futur. També volem la independència nacional per poder desplegar de manera més efectiva la nostra mà estesa al món.
     En definitiva, fets com el de la Marató contra el càncer fan que Catalunya cada cop sigui més coneguda i tingui més prestigi internacional. Un país seriós, solidari, consistent, treballador... Gràcies a això tenim personalitats com el doctor Bacelga dirigint l’Institut Oncològic de Massachussets, el principal centre investigador mundial en la lluita contra el càncer.
     Aquesta ha de ser la nostra carta de presentació al món, la nostra mà estesa per poder ajudar en tot el que puguem i amb l’aposta ferma per la investigació científica. Fer veure a l’opinió internacional que si en plena crisi, amb l'espoliació fiscal que patim, sense un estat que ens recolzi... hem estat capaços de reunir deu milions d’euros en quinze hores, què no podrem fer amb un estat independent que vetlli per nosaltres i amb un poder adquisitiu més elevat, d'acord amb el nostre potencial econòmic?
     I una darrera pregunta: Amb una societat que demostra un esperit de superació tan gran amb gestos com la Marató, qui pot pensar avui encara que Catalunya no se’n podrà sortir després de proclamar-se independent? Siguem solidaris amb nosaltres mateixos per poder seguir sent solidaris amb el món sencer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada