Badalona Independentista

PERE NAVARRO, FEDERALISTA ESPANYOL

     Si en algun moment hi va haver des de Catalunya un projecte federalista seriós per Espanya no hi ha dubte que fou esborrat del mapa per tres tsunamis: la trista singladura del procés de reforma estatutària, la sentència del TC de 2010 i, el més important, la manifestació del passat Onze de Setembre, on el crit unànim era “INDEPENDÈNCIA” i no pas “Estat Federal”.

     Tot i això, hi ha gent entestada a estavellar-se contra els murs, potser perquè no hi veuen més enlla dels seus nassos o perquè els agrada imposar el seu criteri minoritari a les majories. El federalisme espanyol és inviable perquè la nació majoritària de les que componen l’actual estat, i la seva matriu, Castella, no ho duu als gens. La Història ens ho demostra. Tots els territoris conquerits per les forces castellanes a l’Edat Mitjana i Moderna eren annexionats a Castella i gestionats com possessions castellanes. Les propostes federalistes serioses només han sorgit, per contra, de territoris que tenen passat federal o confederal com és el cas de Catalunya.

     Federalsime ve de la veu llatijna “foedus”, que vol dir pacte. Castella no pacta, ni en sap ni ho vol. Castella/Espanya imposa i els altres accepten o marxen com han fet tantes nacions de l’Amèrica Llatina o Filipines. No debades, Espanya és l’estat que més secessions ha patit al llarg de la Història. Ha estat precisament per aquest caràcter del “todo o nada”, que ha tendit més al segon concepte que no pas al primer.

     Per això em molesta molt que hi hagi gent esmerçant esforços, segurament diners i temps a un projecte avortat des del punt de partida, com fa en Pere Navarro, lìder del PSC. Em molesta tant aquest projecte de Barcelona cap a Madrid, com el centralitzador via Madrid-Barcelona, perquè tots dos són imposicions. Els catalans, sent com som minoria a l’estat espanyol, no tenim cap dret a imposar una cosa en la qual Espanya no hi creu (i de fet, cada cop hi creuen menys catalans), de la mateixa manera que Espanya no té dret a imposar-nos als catalans el seu projecte uniformitzador. L’hegemonia es debat entre independentisme i centralisme i els camins intermitjos no hi tenen cabuda, perquè tret de quatre il·luminats que van a la seva, ningú més hi té cap interès.

     Però és que, a més, pensàvem que els federalistes com Pere Navarro volien com a mínim un estat federal en què Catalunya pogués gestionar els seus recursos; un finançament “a la basca”, per dir-ho de manera entenedora. Aquest era el mínim dels mínims. Però resulta que no. S’aposta per un estat federal on nosaltres no ens hem d’equiparar als bascos, sinó que els bascos són els que han d’abandonar les seves peculiaritats per compartir i gestionar la nostra misèria. És a dir, el federalisme de Pere Navarro és un estat autonòmic encara més uniforme del que ja tenim.

     Bravo, senyor Navarro! És incapaç de solucionar els problemes de casa i es fica a casa dels bascos a empudegar. Què ens ha d’importar a nosaltres el que tinguin els bascos? Si els funciona millor que a nosaltres, no fóra millor copiar el seu sistema que no que ells s’apuntin a la ruïna del nostre? A qui pensa convèncer amb un argument tan botifler i vergonyós?

     Semblava que no podia haver-hi ningú més nociu per al país i el mateix PSC que José Montilla, però aquest Navarro el guanya. Encara li haurem d’agrair la conversió del seu partit en un de marginal. Hauria pogut ser un veritable escull en el nostre projecte d’alliberament nacional, però el seu líder l’està dinamitant des de dins. No m’estranya que l’ala catalanista del partit sigui centrifugada. S’estan quedant quatre arreplegats que no saben a què juguen, que un dia opinen una cosa i l’endemà la contrària. Que constantment reben correctius dels seus amos de Madrid... En fi, com diuen els amics valencians, per cagar-se i no torcar-se.