dijous, 4 de juliol de 2013

BENVINGUDA CROÀCIA


BENVINGUDA CROÀCIA

     Des de dilluns passat, tenim un nou company de viatge a la Unió Europea: la República de Croàcia, amb una superfície de 56.694 km2 i una població d’uns 4.300.000 habitants. Un país que va assolir la independència fa tan sols 22 anys, que salvant les distàncies, demostra que precisament la independència és el camí que han de seguir totes aquelles nacions que vulguin ser alguna cosa al món i gaudir de reconeixement.
     És cert que Croàcia pateix una crisi tan cruenta com la nostra, i també una corrupció tristament típica dels països mediterranis, però té eines per sortir-se’n, gestiona la totalitat dels recuross que genera, negocia de tu a tu amb altres estats i en cap cas ha viscut cap temptativa de tornar a dependre de Sèrbia. Cal tenir en compte que, com que Iugoslàvia era una dictadura, la independència li va costar una guerra cruenta als croates, però tot i això, els que hem visitat el país en els darrers anys, hem conegut una genrt oberta i optimista amb ganes de tirar endavant. I per cert, almenys els corruptes van a la presó, encara que hagin estat caps de govern.
     Automàticament, la seva llengua, el serbocroat, que compta amb una mica menys de la meitat de parlants que el català, ha estat admesa com a oficial a la UE, i les seves infraestructures, de més o menys qualitat, connecten directament amb tota la Unió. Entren com a receptors de fons europeus perquè se’l considera un país pobre, tot i ser molt més benestant que quan bona part dels seus recursos se n’anava a Belgrad i no en retornava (a què els recorda això?), en tant que, juntament amb Eslovènia, era la nació més pròspera de l’antiga Iugoslàvia.

dimarts, 2 de juliol de 2013

UNITS PER LA LLIBERTAT


UNITS PER LA LLIBERTAT

     Només els projectes presentats en clau positiva, d’afirmació i en favor d’un propòsit tenen possibilitats de guanyar, perquè els éssers humans, per naturalesa, tendeixen cap al progrés. Mai un projecte exitós s’ha fonamentat en la por, la negació i l’odi, perquè en comptes de moure, aquests conceptes paral·litzen i no encoratgen a ningú. De vegades, com a molt, poden anar tirant durant un temps, però a la llarga cauen pel seu propi pes i per un avançat estat de descomposició.
     El dissabte 28 de juny, Catalunya ha tornat a llançar al món el seu missatge en favor de la llibertat, i ho ha fet en un to festiu, alegre i pacífic mitjançant l’element que ens dóna sentit com a col·lectiu, la CULTURA, que enfonsa les seves arrels al passat, però alhora ens fa ser una anció moderna i digna d’admiració.
     En aquests moments d’esquizofrènia econòmica moltes nacions han fet viratges cap a l’extrema dreta, viuen veritables batalles campals pels carrers de les seves ciutats i contenen societats dividides i irreconciliables. Els seus governs no hi donen cap resposta, només pals de cec. En canvi, Catalunya cada dia veu més clar on és la via de sortida del gruix de la crisi: la llibertat. Hi ha quelcom més valuós?
     El Camp Nou, escenari de moments estelars de la nostra història recent, va viure una nit de dissabte pletòrica. Més de 90.000 catalans s’hi van aplegar per reclamar quelcom tan bàsic com la llibertat per decidir el nostre futur. En certa manera, podríem pensar que és trist, molt trist, que al segle XXI haguem de reclamar un dret tan elemental, però tenint en compte que qui tenim davant és la immutable Espanya, amb un concepte de democràcia en lletra minúiscula i d’estar per casa, cuinat al tardofranquisme, és el que ens toca fer.