dimarts, 2 de juliol de 2013

UNITS PER LA LLIBERTAT


UNITS PER LA LLIBERTAT

     Només els projectes presentats en clau positiva, d’afirmació i en favor d’un propòsit tenen possibilitats de guanyar, perquè els éssers humans, per naturalesa, tendeixen cap al progrés. Mai un projecte exitós s’ha fonamentat en la por, la negació i l’odi, perquè en comptes de moure, aquests conceptes paral·litzen i no encoratgen a ningú. De vegades, com a molt, poden anar tirant durant un temps, però a la llarga cauen pel seu propi pes i per un avançat estat de descomposició.
     El dissabte 28 de juny, Catalunya ha tornat a llançar al món el seu missatge en favor de la llibertat, i ho ha fet en un to festiu, alegre i pacífic mitjançant l’element que ens dóna sentit com a col·lectiu, la CULTURA, que enfonsa les seves arrels al passat, però alhora ens fa ser una anció moderna i digna d’admiració.
     En aquests moments d’esquizofrènia econòmica moltes nacions han fet viratges cap a l’extrema dreta, viuen veritables batalles campals pels carrers de les seves ciutats i contenen societats dividides i irreconciliables. Els seus governs no hi donen cap resposta, només pals de cec. En canvi, Catalunya cada dia veu més clar on és la via de sortida del gruix de la crisi: la llibertat. Hi ha quelcom més valuós?
     El Camp Nou, escenari de moments estelars de la nostra història recent, va viure una nit de dissabte pletòrica. Més de 90.000 catalans s’hi van aplegar per reclamar quelcom tan bàsic com la llibertat per decidir el nostre futur. En certa manera, podríem pensar que és trist, molt trist, que al segle XXI haguem de reclamar un dret tan elemental, però tenint en compte que qui tenim davant és la immutable Espanya, amb un concepte de democràcia en lletra minúiscula i d’estar per casa, cuinat al tardofranquisme, és el que ens toca fer.
     Les Senyeres i estelades onejant sense parar i els crits d’INDEPENDÈNCIA (i no pas de “federalisme”) van acompanyar totes les actuacions, i un mosaic immens i magnífic que feia plorar d’emoció mentre la Cobla de Cambra de Catalunya i l’Orfeó Català interpretava Els Segadors corejat per tot el públic, van ser el punt àlgid i la frotissa entre les dues parts del concert. Just abans, però, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, ens va advertir que ja no perseguim un somni, sinó que nosaltres som aquest somni. I realment, potser encara hi ha molts catalans que no són conscients que ja toquem amb la punta dels dits allò que fa una dècada semblava a anys llum. Només resta una estrevada perquè l’estaca corcada tombi i ens puguem allibeerar.
     La prova de la nostra imminent victòria és el to frenètic i la cara desencaixada que empren els contraris a la llibertat, els amics de les cadenes que no s’estan de divulgar mentides i empudegar per desprestigiar aquest concert. Amb la seva llengua d’escurçó van dient que la Generalitat ha gastat uns recursos que no tenia, els mateixos que esmerça en subvencionar entitats com Òmnium Cultural. I resulta que el govern català no hi ha posat ni un euro i a més, l’entitat esmentada ha renunciat enguany a la subvenció que per conveni li pertocava. Ha tornat a ser la societat civil, les classes mitges i populars les que s’han mobilitzat, juntament amb els nostres millors artistes, per mirar de construir una Catalunya independent, justa, rica i plena, i sobretot LLIURE, on tothom, vingui del Nord o del Sud, es pugui sentir lliure i tingui oportunitats de promoció i benestar, com sempre hem procurat. Perquè, com deia Salvador Espriu, “els homes no poden ser si no són lliure”. Igual que les nacions, que, al capdavall, no són altra cosa que col·lectius humans.
     Gota a gota anem omplint la pica. La manifestació històrica de l’Onze de Setembre passat, el concert del passsat cap de setmana, la cadena humana de la propera Diada Nacional... Passes fermes vers la llibertat i cops de maça contra les cadenes rovellades que els antidemòcrates ens imposen. Potser no som la nació més gran del món en territori i habitants. Tampoc tenim un exèrcit amb canons i caçabombarders, però un parell de  coses ens fan enormes i vencedors. Una il·lusió, un orgull: la CULTURA I EL DESIG DE LLIBERTAT que ningú no ens pot usurpar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada