Badalona Independentista

MADRID, 2020: DECADÈNCIA I RIDÍCUL

VIA CATALANA: IL·LUSIÓ I FUTUR

En l’espai de quatre dies escassos, l’estat espanyol viurà les dues  cares de la mateixa moneda, que denoten la seva decadència: el fracàs estrepitós de Madrid 2020 i la Via Catalana.

     Dissabte passat, el COI (Comitè Olímpic Internacional) va eliminar la candidatura madrilenya a les Olimpíades de 2020 a les primeres de canvi. Fins i tot, va quedar per sota d’Istambul, amb els problemes d’ordre públic que pateix la ciutat turca. El ridícul va ser flagrant, no per no haver guanyat, sinó perquè a més de no saber-ho fer, tampoc han sabut perdre, atès el reguitzell d’escarafalls, desqualificacions i calúmnies abocades contra els membres del COI.

     Segons la majoria de les veus qosenses, el Comitè té mania a Espanya, com si això fos una escola d’infants. A més acusa de pressions i suborns. Si això fos així, Espanya tampoc té dret a escandalitzar-se, perquè és el que l’estat espanyol acostuma a fer assíduament en tots els àmbits. Posaré un exemple, precisament del terreny esportiu, que ens afecta als catalans. Fa deu anys, la Federació Catalana de Patinatge, cofundadora de la Federació Internacional (FIRS), havia fet discretament tots els passos per ser acceptada com a membre de ple dret en aquest organisme. Quan semblava que tot estava lligat, en una assemblea celebrada a Fresno (Califòrnia), que fou concebuda com un pur tràmit formal per ratificar-ne l’adhesió, la Federació Espanyola va remoure cel i terra fent valdre la seva maquinària de pressió per evitar que Catalunya fos admesa, i ho va aconseguir. Per tant, com ells diuen “donde las dan las toman”. El temps posa tothom a lloc. Per aquest tipus de coses és ben normal que molts catalans sentissin un bon regust de boca dissabrte al vespre.

     Si som objectius, hem de reconèixer a Madrid virtuts en la seva candidatura. Mèrits que l’haurien fet arribar fàcilment a la ronda final de votacions. Però en cap cas era la favorita. Ràpidament enumero raons que devien fer dacantar el COI cap a on ho va fer.

     -Madrid és l’ajuntament més endeutat de tot Europa.

     -El president de la delegació per la defensa de la candidatura madrilenya és membre d’una famíllia reial involucrada en casos de corrupció (pressumptament).

     -Espanya sempre ha tingut una legislació molt laxa envers el dopatge.

     -La corrupció es menja el país de viu en viu. L’ajuntament de Madrid en primer terme.

     -El nivell d’anglès d’alguns representants era pitjor que ínfim. El president del govern no va fer-hi cap esforç. L’alcaldessa de Madrid ho va intentar, però amb una entonació pèssima, com si davant tingués marrecs de 5 anys i fent soflames prepotents sobre l’estil de vida espanyol.

     -El sistema bancari espanyol penja d’un fil, especialment la principal corporació madrilenya, Bankia.

     -S’ha de tenir molt poc senderi per organitzar un mes abans de l’elecció un embolic internacional per l’afer de Gibraltar, tenint en compte el pes enorme del món anglosaxó al sí del COI.

     -El president del COE va copiar la seva tesi doctoral, i això fou desvelat pels alemanys no fa gaire.

     -Espanya viu unes tensions territorials que de ben segur hauran fet canviar el mapa espanyol d’aquí a set anys.

     -Van dir que ja tenien 50 vots a la butxaca abans del veredicte i ja estaven de celebració hores abans que se sabés el resultat.

     I és que Espanya sempre va igual. Estic molt d’acord amb al reflexió que ha fet el professor Sebastià Serrano a un programa de TV3. Madrid, que sempre ha fet i desfet dins d’Espanya com ha volgut, es pensa que pot anar pel món mamant-les dolces. Pensen que tothom ha de caure rendit als seus peus, davant de la seva xuleria, fins i tot mehnystenint i infravalorant els altres competidors. A diferència de nosaltres, no saben el que costa aconseguir les coses, perquè tot els ha caigut del cel per ser la capital de l’imperi on no es ponia el Sol. I quan les coses els surten malament, en comptes de fer una anàlisi seriosa i aprendre dels errors busquen el culpable fora i l’empastifen. Van tan convençuts de la seva suficiència que ni tan sols escolten el que se’ls pregunta. Van amb el seu diucurs i la seva bandera i els deixen anar, vingui o no a tomb. Amaguen els problemes sota la catifa, esperant que el temps els solucioni per art de màgia, i si no, en neguen l’existència. Per això ells han perdut tres cops seguits allà on nosaltres ja fa més de 20 anys que vam guanya. Si Madrid té un mínim de vergonya, no es presentarà per quart cop consecutiu; si ho fa, tornarà a perdre. Serà millor que tots plegats vagin a la Plaza Mayor a prendre un relaxant café con leche, abans de tornar a hipotecar diners en projectes fallits.

     La cara dels delegats espanyola i la de la gent aplegada a la Puerta de Alcalá, que hi van acudir enganyats perquè els van dir que tot estava ben lligat, és la del fracàs. La pèrdua d’un projecte comú que, segons ells, havia de tornar a cohesionar Espanya, i de pas  també permetria tornar a l’especulació immobiliària per a l’enriquiment d’uns quants, i d’aquí ve la pèrdua de papers. Què passarà ara amb Madrid i tot el que ha quedat a mig fer? La decadència espanyola es mastega i la seva imatge malmesa a nivell intermacional, costarà molt de restablir.

     Això contrasta amb el que es prepara a Catalunya per aquesta Diada Nacional. Només caldrà fixar-nos en la cara de la gent que enllaçarà les seves mans de punta a punta del país per dir al món un altre cop i amb un efecte impactant que volem ser independents. I avui, després de l’espectacle de Madrid 2020, molta gent comprendrà perquè ens volem desmarcar d’una Espanya que no assumeix les seves responsabilitats, que malbarata diners, que actua de manera prepotent i que els seus dirigents no parlen més idiomes que el que els van ensenyar els seus pares.

     La Via Catalana és la imatge de la il·lusió d’un país, la mirada de futur, l’ànsia de progrés, la mà estesa al món... Sense prepotència, amb discreció i amb fermesa, és a dir, a la catalana.

Bona Diada Nacional

Visca Catalunya Lliure