L’AVE, DE TREN A CANAL

     L’AVE va arribar a la falsa frontera entre el Principat i la Catalunya del Nord amb 20 anys de retard. I ara resulta que el ministeri de Foment en mans del PSOE i el PP no ens va construir un tren, sinó un canal o més ben dit, una claveguera que quan no porta aigua permet que circulin els Trens de Gran Velocitat, que tampoc són ben bé això, perquè en el seu tram entre Barcelona i Figueres no assoleixen aquesta marca de velocitat.

     És curiós que Espanya sigui el segon país del món amb més quilòmetres de vies d’alta velocitat i justament els únics problemes els ha tingut amb els trams catalans. L’arribada de l’AVE al nostre país ha estat un calvari. A més del retard de dues dècades amb el consegüent perjudici econòmic que ens ha causat, cal sumar-hi esvorancs, retards diaris a rodalies, haver de suportar ministres indecents i prepotents tractant-nos com si fóssim imbècils... I un cop acabat ens adonem que, com no podia ser d’altra manera amb aquests ingredients, com en tantes altres infraestructures, ens han fet una xapussa per la qual, a sobre, ens fan pagar les tarifes més cares de tot l’estat.

BADALONA VOTA

     Ha arribat el dia. I ha arribat amb total calma i normalitat, la normalitat d’una societat sana i d’un país que se sent lliure i fort per assumir qualsevol repte.

     Badalona, com tot el territori català, té avui cita amb les urnes per transmetre al món qui som i què volem. Abans d’obrir els col·legis ja hi havia ciutadans congregats davant les portes amb un somriure a la cara i una especial emoció als ulls. Un cop han obert les tanques a les 9:00 hi hem entrat aplaudint per la nostra llibertat, la nostra sobirania, i per la munió de voluntaris que han fet realitat aquest somni.

     Els que a banda de votar i signar una denúnica contra l’estat que ens vol privar dels nostres drets, ens hem quedat uns minuts a observar, hem vist escenes corprenedores, com gent molt gran acudint de la mà dels seus néts o besnéts: la Catalunya real. Persones que cap al final de la seva vida han estat a temps d’expressar un desig que han arrossegat amb ells durant dècades. També un record per aquells que no hi ha estat a temps de veure-ho, però que van empènyer i van fer possible amb la seva obra que avui nosaltres en puguem gaudir.

     Ja hem guanyat. Hem vençut les prohibicions, les pors i les amenaces. Hem desconnectat de l’estat que durant 300 anys ha intentar fer-nos desaparèixer com a poble. Segurament, aquesta “votació” és la que té menys efectes jurídics de les que hem assistit, però per a molts ha estat la més emocionant i il·lusionant, a l’espera de la definitiva que s’acosta imparable a velocitat de creuer.

     Hem guanyat, malgrat la xifra que demà se’ns doni, que segur que serà excel·lent. Ho hem fet perquè estem executant aqeust procés amb un nivell de civilitat insòlit i impol·lut. I també perquè hem posat en evidència el baix nivell de democràcia de l’estat espanyol. Cada cop més gent a la resta del món entèn perquè volem ser independents. Hem guanyat la batalla de la imarge, i ara toca treballar per guanyar la batalla final, guiant els nostre spolítics perquè no es desviïn del camí que la socieetat els ha traçat.

     Gaudim tots d’aquest dia amb la vista posada en la propera cita, llavors sí, definitiva.

     Visca Catalunya Lliure!

SEPARACIÓ DE PODERS

     Tots sabem que Espanya està en contra de la separació. Però no només de la de Catalunya, sinó de la de qualsevol tipus. En tenim un bon exemple quan no saben separar la corrupció d’un polñitic concret de la de tot un procés de país. Però el pitjor de tot és el fet de no saber o no voler separar els poders executiu, legislatiu i judicial, perquè aquesta és la base de la democràcia, el seu fonament des dels temps de la Il·lustració. Per al PP i el PSOE, Montesquieu deu ser una estació d’esquí dels Alps.

     Si no és així, com podem explicar que abans de sortir una llei publicada des del Parlament de Catalunya, el govern central ja sàpiga quina serà la resposta del Tribunal Constitucional respecte al recurs interposat contra aquesta llei? Encara més, com és possible que el TC esmentat estigui format per jutges triats a dit pels partits polítics i que alguns d’aquests juristes en siguin militants reconeguts? Espanya fa un batibull infumable de tres poders que haurien d’actuar de manera independent, però és clar, independència ja sabem que és una paraula que causa urticària a l’estat espanyol.

     A més a més dels tres poders barrejats cal sumar un altre que el Baró de Montesqueiu no enunciava perquè en el seu temps no existia: el de les grans multinacionals i l’especulació, que a Espanya és qui de veritat mana i té empresonats els altres tres i també afecta Catalunya, amb la diferència que aquí no forma part de la nostra tradició productiva, en contra del que passa a Madrid.

     Precisament per això, Catalunya té l’oportunitat de sortir-se’n amb la creació d’un nou estat, on puguem tirar endavant el nostre projecte productiu, basat en la petita i mitjana empresa que tants beneficis i estabilitat ha donat al llarg de la història. I també aquest nou estat que està en camí ha de servir per crear unes lleis que garanteixin la divisió de poders. Els jutges de qualsevol tribunal català han de ser escollits per juristes tenint en compte els seus mèrits i de cap manera, el poder executiu hi pot influir. La figura de l’indult tan usual a Espanya, una reminiscència del franquisme, senzillament ha de desaparèixer del corpus de lleis catalanes. La sentència d’un jutge pot ser revisada i recorreguda per vies legals, però la darrera paraula ha d’emanar del poder judicial. És aquesta l’única manera d’assegurar uns mínims de qualitat a la democràcia catalana, tot allò que li manca a l’espanyola.

SALTAR-SE LA LEGALITAT

                A aquestes alçades de la pel·lícula, tothom sap que la independència no és legal des del punt de vista de la Constitució espanyola, per tant, dir que s’està a favor de fer la consulta només si és legal, entenent per aquest concepte el marc legal espanyol, és un eufemisme de dir que s’hi està en contra. La independència requereix una transgressió de la laegalitat vigent, indefectiblement, ja que Espanya i PP i PSOE no han assolit unes cotes de democràcia i una alçada de mires com la que han demostrat Anglaterra i David Cameron. Ara bé, cal distinfir entre saltar-se la legalitat i actuar al marge de tota legalitat o fora de la llei.

CATALUNYA S’ESCRIU AMBV

     Encara que la veritable inicial sigui la mateixa que la de paraules com “coratge”, “contundència”, “civisme” o “compromís”, aquests dies hem d’associar Catalunya amb conceptes com “voluntat”, “votar”, “victòria” i “valor”. Prova d’això és la manifestació massiva que protagonitzarem l’11 de Setembre, Diada Naciomal de Catalunya, en forma de mosaic gegantí de la nostra Senyera, a través de les dues vies principals que travessen la nostra capital de Sud a Nord i de mar a muntanya.

     La Gran Via de les Corts Catalanes i l’Avinguda Diagonal foren dissenyades per Ildefons Cerdà el 1859 en el seu famós Pla de Reforma i Eixample, amb el qual pretenia i va aconseguir convertir Barcelona en una gran ciutat mediterrania i europea, una síntesi de la vocació vertebral de la nació catalana.

CRISPACIÓ SOCIAL: REALITAT O DESIG D’ALGUNS?

     La violència és condemnable sempre, sota qualsevol aparença, i encara més si és gratuïta. No és un mitjà útil per aconseguir cap objectiu en ple segle XXI i deslegitima els seus defensors. Perè de la mateixa manera, les víctimes de la violència no poden utilitzar l’agressió per treure’n rèdit. Tan il·legítim és un cas com l’altre, i en aquest escenari s’ha volgut situar precisament el senyor Pere Navarro, líder del PSC.

     El passat diumenge va ser agredit a la seva ciutat, Terrassa, amb un cop de puny a la cara per una dona de la qual no se’n té cap dada. Fins aquí podem expressar la nostra solidaritat amb la víctima i animar-lo a denunciar els fets, com sempre hem fet des de Catalunya envers els actes violents de tot signe. Tanmateix, el que és execrable i diu poc en favor del dirigent socialista són les declaracions que va fer l’endemà al matí a la ràdio i les que han publicat a Twitter companys seus com Carme Chacón o d’altres partits, com l’imputat Jordi Cañas. Tots ells han volgut vincular l’esdeveniment amb el suposat ambient de crispació que viu la societat catalana, enverinada per un procés que va, segons ells, encaminat a la fractura social, copiant de pas el discurs del PP.

EL WIN-WIN DEL PRESIDENT MAS

     El que més ha transcendit de l’entrevista que el passat dijous la periodista Ariadna Oltra va fer al President de la Generalitat de Catalunya ha estat l’expressió anglesa “win,-win”, que Artur Mas va emprar per fer entendre que en el procés sobiranista en què el Principat viu immers, tothom ha de sortir guanyant, i no podem imaginar en  una Catalujnya victoriosa i una Espanya derrotada o a l’inrevés. Molta gent s’ha posat nerviosa i d’altres respiren alleujats després de sentir aquesta expressió manllevada de l’àmbit més purament econòmic. És comprensible, perquè quan es vol que tothom guanyi acostumen a passar dues coses: O bé que tothom surt perdent, o que s’aconsegueixen unes victòries pírriques que no serveixen per a res.

     S’ha sentit a dir que això pot ser l’aposta per la famosa tercera via, que el President comença a fluixar, que és un paper que vol jugar ara per mostrar de cara a la galeria que té la mà estesa per tal de  negociar i que presenta la cara amable en el contenciós amb Espanya... Jo vull presentar la meva inrerpretació i avanço que em situo en un punt optimista, perquè em conformo amb guanyar, encara que el resultat no sigui una golejada.

SOM I SEREM

     Els homes estem fets d’una pasta curiosa. Quan ens diuen que no hem de passar per un lloc, se’ns desperten les ganes de passar-hi. No hi ha res més temptador que et diguin que estàs privat de quelcom per començar a desitjar-ho imperiosament, encara que potser mai havies experimentat aquella sensació envers allò concret. Com més gran ñs l’autoritat prohibidora, més creix la voluntat dins nostre. Des dels temps de la poma d’Adam i Eva no hem evolucionat gens en aquest aspecte. És inherent a nossaltres mateixos i potser aquesta és la virtut de l’ésser humà, que li ha permès progressar i trencar cadenes i traspassar fronteres. De la mateixa manera que la Història ens demostra que quan un col·lectiu persegueix un objectiu de manera ferma, tard o d’hora l’acaba assolint, passant per damunt de barreres jurídiques, físiques o legals. I l’avantatge de la nostra època és que hi ha garnties per aconseguir-ho sense violència ni vessament de sang.