Badalona Independentista

EL WIN-WIN DEL PRESIDENT MAS

     El que més ha transcendit de l’entrevista que el passat dijous la periodista Ariadna Oltra va fer al President de la Generalitat de Catalunya ha estat l’expressió anglesa “win,-win”, que Artur Mas va emprar per fer entendre que en el procés sobiranista en què el Principat viu immers, tothom ha de sortir guanyant, i no podem imaginar en  una Catalujnya victoriosa i una Espanya derrotada o a l’inrevés. Molta gent s’ha posat nerviosa i d’altres respiren alleujats després de sentir aquesta expressió manllevada de l’àmbit més purament econòmic. És comprensible, perquè quan es vol que tothom guanyi acostumen a passar dues coses: O bé que tothom surt perdent, o que s’aconsegueixen unes victòries pírriques que no serveixen per a res.

     S’ha sentit a dir que això pot ser l’aposta per la famosa tercera via, que el President comença a fluixar, que és un paper que vol jugar ara per mostrar de cara a la galeria que té la mà estesa per tal de  negociar i que presenta la cara amable en el contenciós amb Espanya... Jo vull presentar la meva inrerpretació i avanço que em situo en un punt optimista, perquè em conformo amb guanyar, encara que el resultat no sigui una golejada.

     Vagi per davant que jo com a victòria només interpreto la Catalunya  independent, si així queda refflectit en el moment que els catalans puguem votar sota la fórmula que sigui. És a dir, que no contemplo com a victòria en cap cas que, un cop quedi clar que la majoria del poble vol la independència, a la negociació es parli de terceres vies, un estat federal, ni un concert econòmic ni compromissos eteris de reformes constitucionals espanyoles per encaixar Catalunya amb calçador amb blindatges competencials que recordin l’obsolet peix al cove pujolista.

     Per mi el win-win passa perquè la voluntat dels catalans es tradueixi a la realitat de la amnera més ràpida possible. I consisteix en què Espanya no surti perdent més ell compte, sempre i quan s’empassi l’orgull i s’avingui a negociar, davant d’un arbitratge internacional. És a dir, per exemple, no aixecar duanes que perjudiquin tothom, especialment Espanya, o que la llengua castellana gaudeixi d’un cert reconeixement al nou estat català i que Catalunya accepti fer-se càrrec  de la part corresponent del deute espanyol, la principal arma que tenim per fer pressió a l’estat espanyol perquè no faci fallida, a canvi d’aplanar el camí cap a la immediata entrada a la UE, si és que s’arriba a produir-ne una eventual sortida.

     Si malgrat tot, Espanya no vol negociar en aquests termes, també entenc per win-win que la sacsejada que rebrà Espanya amb la nostra independència li serveixi per fer un tomb en la seva història i entri d’una vegada al segle XXI. Entre altres coses no estaria malament que tot plegat desencadenés una reforma agrària, una abolició dels privilegis de l’aristocràcia, assolir la plena separació de poders (per això tant de bo serveixin d’exemple les estructures del nou estat català), o també oblidar-se de reivindicacions tronades sobre Gibraltar, o bé proclamar la III República i fer fora del poder per sempre més aquella caterva de La Aarzuela.

     I ja de pas, el win-win també suposi per Espanya començar a construir infraestructures amb cara i ulls, realment efectives, com el corredor mediterrani fanós, ja que quan inverteixin els seus diners els gestionaran millor que no quan els plouen del cel.

     És aquest l’únic escenari que puc entendre i acceptar com a win-win. Una Espanya modernitzada, encara que només sigui com a únic mitjà per sobreviure; una Europa del Sud més rica i estable amb una Catalunya pròspera dirigint el segon motor econòmic de la Unió, cosa que també beneficiarà directament el Sud d’Espanya i el País Valencià i les Illes Balears.

     Però tot això sempre amb un fet consumat i irrenunciable com a punt de partida de tota negociació: la independència de Catalunya, si és el que la majoria de catalans desitgem, cosa de la qual no dubto.