dissabte, 12 d’abril del 2014


SOM I SEREM

     Els homes estem fets d’una pasta curiosa. Quan ens diuen que no hem de passar per un lloc, se’ns desperten les ganes de passar-hi. No hi ha res més temptador que et diguin que estàs privat de quelcom per començar a desitjar-ho imperiosament, encara que potser mai havies experimentat aquella sensació envers allò concret. Com més gran ñs l’autoritat prohibidora, més creix la voluntat dins nostre. Des dels temps de la poma d’Adam i Eva no hem evolucionat gens en aquest aspecte. És inherent a nossaltres mateixos i potser aquesta és la virtut de l’ésser humà, que li ha permès progressar i trencar cadenes i traspassar fronteres. De la mateixa manera que la Història ens demostra que quan un col·lectiu persegueix un objectiu de manera ferma, tard o d’hora l’acaba assolint, passant per damunt de barreres jurídiques, físiques o legals. I l’avantatge de la nostra època és que hi ha garnties per aconseguir-ho sense violència ni vessament de sang.


     A Escòcia, l’acord per la consulta va desactivar bona part de l’independentisme, segons les enquestes. Com que estava permès legalment, per alguns la qüestió va perdre importància i fervor. En canvi, a Catalunya, després del NO rotund dels partits vertebrals de tall vuitcentista hi ha més ganes de votar que mai. El NO de Rajoy, Rubalcaba i Rosa Díez va tornar a engegar la màquina de l’independentisme a tot vapor, una màquina que les darreres setmanes ja treballava a marxes forçades davant l’amenaça d’il·legalització de l’ANC, i que des de fa anys és la fàbrica més productiva del país.
     D’altra banda, hi ha hagut una altra negació que en aquest cas equipara Escòcia i Catalunya i és el fet que les metròpolis respectives consideren que els nadius dels protectorats amb veleïtats separatistes són uns ineptes incapaços d’autogestionar-se i de poder tirar endavant. A Escòcia, aquest discurs de David Cameron ha tornat a inflar l’independentisme. I a Catalunya, tenint en compte que els polítics espanyols ni tan sols tenen la talla democràtica dels homònims anglesos, encara han esperonat més els catalans.
     No hi ha res més provocador i humiliant que et diguin que ets un incapaç, un inútil i que sense Espanya no té cap sentit que Catalunya existeixi, i que si som alguna cosa al món i gaudim d’una posició és gràcies a que Espanya, la nació més antiga del món ens omple de contingut. Si no, seríem un asteroide condemnat a vagarejar a la deriva per l’espai pels segles dels sxegles. Que et menystinguin fins a aquest punt pot minar la moral de quatre vinclaesquenes amb mentalitat d’esclau, però per cada quatre d’aquests, faran sorgir quatre-cents independentistes. Només cal tenir un bri d’amor propi i de sentit de l’honor per desitjar demostrar a Espanya i al món sencer que Catalunya per si sola té un sentit ple i que justament és amb les cotes màximes de sobirania quan més fruit pot donar i més benestar. I a més, sense identitats imposades ni súbdits al servei de lleis enquistades, sinó lleis mutables i adaptables al servei de ciutadans. Perquè, així com deia Salvador Espriu, que els homes no poden ser si no són lliures, els pobles, que al capdavall són col·lectius d’homes i dones, tampoc poden ser si no són lliures.
     Després del NO a la consulta i el “ni heu estat, ni sou, ni sereu”, avui som més els que tenim pressa per votar per demostrar qui som en realitat, un poble que potser no mereix formar part de la nació més antiga del món i les escorrialles de l’imperi on no es ponia mai el sol. Volem renunciar a tals dignitats perquè no estem a l’alçada de tanta pompositat.Tot això a canvi d’una sola cosa: la llibertat. Per això només podem dir: Gràcies, Espanya. Gràcies per voler-nos fer partíceps de tantes glòries passades. Aviat els espanyols seran més curulls de grandeses,, perquè la part que pertoca als catalans se la podran repartir entre 7,5 milions de persones menys. Seran menys a repartir el pastís de l’honor que suposa ser espanyol i que els catalans, incomprensiblement, no som capaços d’apreciar en la nostra minoria eterna d’edat i incapacitat de distingir el que ens convé. Gràcies i adéu.


     Davant del “ni heu estat, ni sou, ni sereu”, l’ “érem, som i serem”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada