L’ENÈSIM FRACÀS D’UN ESTAT FALLIT
La propera mitjanit finalitza
el termini per formar govern a Espanya, i en no haver-se pogut constituir aquest
executiu, les noves eleccions generals seran convocades per al 26 de juny.
Recordo que durant tres mesos i mig, van
ser molts els que van riure de Catalunya perquè era incapaç de formar
govern, després de les eleccions del 27S. Molts dels que ara han fracassat en
les negociacions assenyalaven amb plaer i un to de superioritat que com volíem ser independents, si ni tan sols
érem capaços de posar-nos d’acord per governar una comunitat autònoma... Si
apliquessin el seu propi argument, potser ara ells haurien de ser els primers a
demanar l’annexió a França, Andorra o Portugal, ja que un estat consolidat com Espanya no és capaç d’arribar a acords en
moments crítics com els que està vivint a tots els nivells en l’actualitat.
Des del meu punt de vista, són
tres les causes d’aquest fracàs,
directament entrellaçades:
1.-La crisi territorial imposada per Catalunya.
2.-La nul·la cultura de pacte existent a Espanya.
3.-La manca de projecte comú de l’estat espanyol.
Pel que fa a la primera, ha resultat la més decisiva. Catalunya, i no cap altre tema, ha estat l’escull principal per assolir un govern “d’esquerres”, posat entre cometes i cursiva, perquè considerar
el PSOE d’esquerres suposa un acte de fe monumental. Aquí cal reconèixer a Podemos fermesa en la
defensa de la consulta catalana, anunciada al seu programa electoral. Però ja
ha quedat clar que no compta ni amb un terç del suport del Congrés. El cas dels catalans és tan important i
greu que ha provocat la desfeta d’una legislatura que tècnicament no ha arribat
ni a néixer. De les tres apuntades, ha estat la causa determinant, tot i
que ve molt condicionada per la número 2.
La Història demostra a bastament que Espanya no ha tingut mai cultura de
pacte. No debades, és
l’estat del món que més independències ha patit i que s’ha ficat en més guerres
que tenia perdudes abans de començar. És
el país del “antes roja que rota”,
i per tot això mai es reconeixerà com un estat plurinacional, on les nacions
que avui el configuren puguin viure amb harmonia. També és per això que les
relacions amb Espanya només poden ser fluïdes i saludables des de la igualtat,
ja que per als seus governants, negociar
amb autonomies i regions és abaixar-se els pantalons. El que a Catalunya és
considerat una virtut, a Espanya és vist com un gest de feblesa aberrant, com
ja apuntava Quevedo al segle XVIm quan escrivia que els catalans érem un “aborto abominable de la política”. Cinc
segles després som allà mateix. Per tant, la independència de Catalunya és tan
necessària per normalitzar les relacions entre ambdós territoris.
En darrer lloc, queda la tercera causa, que per sí sola no és
determinant, però unida a les altres
arrodoneix el còctel letal. La manca de projecte comú no és un
problema exclusiu d’Espanya. Ans al contrari, es troba força estès en països vells, obsolets i esgotats, ofegats per la
corrupció i venuts als poders fàctics. Espanya només pot ser governada en un
marc com el de la Restauració de Cánovas i Sagasta, reeditat el 1978
(PP-PSOE, amb caciquisme inclòs). Quan ha saltat pels aires, la classe política
va com pollastres sense cap. EL PP s’ho
mira sense fer res; el PSOE es despenja amb la idea d’una reforma
constitucional, que ens emplaça a resoldre els nostres problemes en 10 anys,
sense dir per on aniran els trets, però assegurant que en cap cas, Catalunya
serà reconeguda com a nació, quan d’aquí plora la criatura. Per aquest viatge no calen tantes alforges.
I Podemos té la proposta més
democràtica, i l’úniica que pot resoldre el ”problema català” de manera real,
però no compta amb prou suports i, arribat el cas, caldria veure com s’acaba
concretant, perquè estem acostumats a què els “governs amics” ens donin gat per
llebre.
Mentre tot això passa, el govern en funcions, esquizofrènic perdut,
no para de recórrer lleis del Parlament català al TC, tinguin a veure o no
amb el procés. Això demostra la manca de
projecte comú i de voluntat negociadora. Tot es fica en el mateix sac en
aquesta obsessió per demostrar que qui
mana són ells. Un país amb projecte de futur no treballaria per engrossir
els arguments i les files de l’independentisme català com ho fan els governs
espanyols.
Catalunya, amb un mes
menys de marge, en canvi, va aconseguir
fer govern. Gràcies a la cultura de
pacte que caracteritza al nostre poble, i al projecte de futur més ambiciós que pot tenir una nació: assolir la
seva llibertat. I també gràcies a la generositat
de tots plegats. Hem tingut tot allò que els
ha mancat a ells, per la
qual cosa no es poden descartar unes terceres eleccions, davant de l’estupor de
tot Europa i sobretot del capital i les grans empreses.
Mentre es desenvolupa tot
aquest bodevil al país veí, el govern
de la Generalitat ha d’anar fent la feina que té encomanada, i aprofitar al màxim la feblesa de les
institucions espanyoles, el seu descrèdit i la seva neurastènia. Fem camí i
no perdem l’ocasió de fer sentir la
nostra fermesa en contraposició al vol gallinaire dels que un dia ens van
ridiculitzar en uns moments semblants, i ara s’han de menjar les seves mofes
fins quedar-ne ben tips.
El 26 de juny, el cap de
setmana de Sant Joan, és una nova ocasió per refermar l’independentisme. Els partits espanyols estan desconcertats i
enmig de tot plegat el rei surt demanant que no gastin gaire. Què més volem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada