divendres, 3 de febrer de 2017


Resultado de imagen de fatima taleb
LA CONVIVÈNCIA A BADALONA
            Per línia materna, la meva família es va establir a Badalona (després d’una prèvia estada a Palamós), fa més de vuitanta anys; per la banda paterna, ho va fer a finals dels anys 50 del segle passat. Tant els uns com els altres procedien del camp espanyol, i empesos per la necessitat i la recerca legítima d’un futur millor, un bon dia van decidir venir a Catalunya i van convetir Badalona en la seva nova llar.
            Des de fa moltes dècades, si quelcom destaca entre les múltiples virtuts de la nostra ciutat, és precisament el fet de ser un centre d’acollida i d’extraordinària convivència veïnal. El segle passat hi arribava gent de tot Espanya, com la meva família, i més recentment, els nous badalonins procedeixen de tot el món, però la causa és la mateixa: la recerca d’oportunitats per poder viure dignament.
            Aquest és un valor que mai no hem d’oblidar, ni a Badalona ni a cap altre indret del nostre país. Ben al contrari de considerar-ho una càrrega, ens ha d’enorgullir que tanta i tanta gent hagi triat la nostra terra, senyal inequívoc que som una societat avançada. Per això hem de rebutjar meridianament aquells discursos i tendències polítiques que puguin posar en perill aquesta convivència.

            El partit del senyor Albiol, que cada dia ens recorda als catalans que no ens podem saltar ni una coma de la Constitució espanyola, no predica pas amb l’exemple, ja que es dedica a estigmatitzar col·lectius d’altres religions i cultures, mentre que l’esmentada Constitució empara que tothom pugui resar a qui vulgui, vestir com desitgi i gaudir d’igualtat d’oportunitats i de drets, si es troben en situació regularitzada. El senyor Garcia Albiol utilitza la nostra ciutat com a laboratori català del “lepenisme”, com ho palesen les campanyes electorals i sengles eslògans que ha protagonitzat. A més, ho ha fet de manera oportunista, aprofitant anys de crisi econòmica i drama social molt durs per tothom, inoculant unes idees perverses i assenyalant com a culpables de tot plegat als més indefensos. No pot valer tot en política. No es pot fer ús del racisme i la xenofòbia a canvi d’un grapat de vots. Frases com primer els de casa són absurdes, perquè els immigrants legals que conviuen amb nosaltres ja són a casa seva.
            Cal facilitat la integració dels nouvinguts. El problema és que molts ciutadans exigeixen una versió totalment esbiaixada d’aquest concepte. La integració és una via de doble sentit. L’immigrant ha de complir les lleis del país d’acollida, ha d’interactuar amb els autòctons, cosa que implica conèixer tants aspectes com sigui possible de la societat que els acull, com la llengua, per tal d’evitar els guetos, i així poder accedir a l’ascens social. A canvi, els autòctons han de tractar aquests nous veïns d’igual manera que a qualsevol altre. Quan un d’aquests vectors falla, la integració no es produeix. Si el nouvingut pretén imposar els seus costums, idioma, religió... a la societat on arriba, podem parlar de colonització, fenomen que Europa i EUA han practicat en els darrers segles de manera constant i generalitzada; si, pel contrari, la societat receptora exigeix que els nouvinguts renunciïn completament a les seves arrels, a la seva religió, a la manera de vestir... o bé els reclama totes les obligacions i després els nega els mateixos drets, aleshores es pot parlar d’assimilació. Tant la colonització com l’assimilació són diametralment negatius, car van de la mà del racisme i la xenofòbia, i han estat causa al llarg de la Història de l’extinció i mutilació de moltes cultures. Cal apostar, doncs, per la integració, que és el punt d’equilibri, i per tant, la virtut que assegura una bona convivència enriquidora.
            I un exemple excel·lent d’integració a Badalona és el cas de Fàtima Taleb, una badalonina musulmana, que sent que aquesta és la seva ciutat, que parla perfectament les dues llengües oficials de Catalunya (cosa que no fan alguns dels que la increpen i li escupen per haver accedit a un càrrec electe municipal). Des del primer dia que va prendre’n possessió, s’han sentit comentaris ofensius contra la seva condició de musulmana, i tots sabem qui va sembrar la llavor perquè aquests comentaris sorgissin i cada cop hagin anat a més. Malauradament, provocar un incendi és molt fàcil. El complicat és apagar-lo un cop s’ha estès, i aquesta és l’àrdua feinada que té al davant l’actual consistori municipal, a qui desitjo un èxit rotund.
            Al nostre voltant estem veient on desemboquen aquests missatges que atien els baixos fons de la humanitat: Orban a Hongria, Putin a Rússia, Trump als EUA... Qui sap si Le Pen a França en els propers mesos. Seria vergonyós que Badalona participés d’aquesta espiral de despropòsits.

            Vull que Badalona continuï sent el que sempre ha estat. Vull continuar sentint-me orgullós de la meva ciutat com ho he estat sempre, i em sento solidari amb tots aquells col·lectius estigmatitzats de manera irresponsable per certes forces polítiques. I aposto fermament per la integració ben entesa, tot esperant que sigui un dels fonaments sobre els quals es basteixi la futura República Catalana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada